Neuroarquitectura: la moda a la qual s’apunten empresaris i futbolistes per dissenyar les seves cases
Hi ha cases que generen desassossec, ansietat, tristesa, manca de concentració i malalties. I hi ha habitatges que produeixen l’efecte contrari. Unes són refugis; altres són presons. La pandèmia ha posat en evidència, més si és possible, que els edificis tenen efectes en l’ésser humà. Incideixen en la seva salut mental i física.
L’arquitectura pot, i hauria, satisfer les necessitats neurològiques dels seus usuaris, atès que la població de les ciutats passa entre el 80% i el 90% del seu temps en espais tancats. D’això tracta la neuroarquitectura, que no és altra cosa que l’aplicació de la neurociència a l’arquitectura. Una disciplina jove l’inici s’atribueix al viròleg nord-americà Jonas Salk (1914-1995), que va desenvolupar la primera vacuna contra la poliomielitis i que atribuïa gran importància al paper de l’arquitectura en la ment. En els anys seixanta va construir l’Institut Salk a Califòrnia, considerat el primer referent de la neuroarquitectura.
Construcció ‘Neuroarquitectura’: construccions dissenyades mesurant les emocions
Els pocs arquitectes que treballen aquesta disciplina a Espanya, estan cridats a protagonitzar una revolució en la manera de construir, s’adonen que el seu principal client és d’un perfil socioeconòmic alt i que, tot i que es podria aplicar a tota mena d’habitatges, el més habitual és que siguin cases de grans dimensions, en què «és més fàcil manipular l’espai», afirma Antonio Ruiz, assessor de neurociència a ARK Architects. «Els principals demandants són empresaris o grans directius europeus», diuen en aquest estudi, que té 35 projectes de neuroarquitectura (finalitzats o en procés). Tots són cases d’entre 700 i 3.000 metres quadrats entre la Costa del Sol i Madrid. L’arquitecta i interiorista Maria Gil compta entre els seus principals clients amb futbolistes. És el cas de l’habitatge d’Arturo García Muñoz, Arzu, exjugador del Betis. En obres hi ha la d’Adrián Sant Miquel (porter del Liverpool) i s’esta acabant la de Joan Villar (ex del Recreativo de Huelva i actual davanter de l’UD Almeria). A l’abril comença a construir-se la de Raúl Navas (exjugador del CA Osasuna i actual defensa de l’FC Cartagena).
Habitatge a Sevilla de ‘Arzu’, dissenyada per l’arquitecta Maria Gil.ALBERTO DASTI
La neuroarquitectura res té a veure amb l’estètica de la casa o amb el seu disseny més o menys avantguardista. És molt més. «Alguns exemples arquitectònics que trobem en revistes de disseny són un atemptat contra el sistema nerviós humà, encara que estèticament siguin edificis impecables», diu Maria Gil. Posa com a exemple el Museu Jueu de Berlín, de l’arquitecte Daniel Libeskind, que indueix a l’visitant a un sentiment d’angoixa i desassossec per traslladar-li l’horror que van patir els jueus. «El disseny va ser intencionat, però en altres casos són accidents arquitectònics que es poden evitar».
Aquesta forma de fer arquitectura «ens permet aprofundir en l’estat cognitiu-emocional dels usuaris i determinar les directrius de disseny més adequades a aquest nivell, encara que no siguin conscients d’això», raona Juan Luis Figuera, arquitecte i investigador del Laboratori de Neuroarquitectura de la Universitat Politècnica de València. En un habitatge això implicaria, per exemple, millorar el descans o rendir més a la feina o estudi.
Quan una casa té la majoria de les variables de disseny (geometria, il·luminació, color, patrons …) mal configurades, que resideix allà no és conscient d’immediat de les conseqüències que té per a la salut mental. No obstant això, «aquests efectes lleus, però sostinguts en el temps tenen un elevat impacte al llarg de la nostra vida. Poden influir tant en la qualitat com en l’esperança de vida», comenta Figuera.
Una casa que apliqui la neuroarquitectura no es veu, no es distingeix a simple vista. Però se sent. «I la sentim a través de tots els nostres sentits, fins i tot quan dormim», diu Maria Gil. Aquesta arquitecta parla de la importància de crear entorns segurs per augmentar el benestar, la salut i, fins i tot, la intel·ligència. «Les persones necessiten un entorn que sigui sostenible amb el seu sistema nerviós autònom. Aquesta seguretat no entén ni de càmeres de videovigilància ni de guardaespatlles «, precisa.
La primera tasca de l’arquitecte és la de conèixer al seu client (edat, experiències, cultura, estatus, gustos …) i els factors del disseny que la neuroarquitectura ha descobert que influeixen en l’estat físic i psíquic. «Començaríem per crear entorns per a la connexió social, així que seria important unir alguns espais, encara que sigui de forma visual; cuina-saló seria un bon matrimoni», assenyala Gil.
Cal fer una arquitectura sensorial que connecti a el resident amb la natura de forma real o simulada i això implica dissenyar grans finestres que siguin una fuita psicològic. «O portem la natura a les àrees urbanes o el nostre cos emmalaltirà», opina l’arquitecta. La llum natural regula el rellotge biològic, de manera que convé emprar llums càlides i tènues a partir del capvespre. «No podem tenir la mateixa llum al matí que a la tarda», incideix Antonio Ruiz, de ARK Architects. Importants són les olors, que evoquen records i generen estats d’ànim. «En el sistema de ventilació de l’aire instal·lem aromatitzadors que depenen de la cultura del client, del seu país d’origen o de l’estímul que es busqui. Per exemple, l’àloe vera i la tarongina relaxen», apunta Ruiz.
Hi ha materials i formes que tranquil·litzen a través del tacte i la vista, com fusta, pedra, cotó o pell. És important eliminar o minimitzar els sons de baixa i alta freqüència, com ascensors, trànsit, passadissos, aires condicionats o sanejament, perquè activen els sistemes de defensa inconscientment. Els angles aguts són interpretats com una agressió, els sostres alts fomenten la creativitat i els baixos afavoreixen la concentració. Per descomptat que assumptes com la qualitat de l’aire interior (més oxigen, eliminació d’àcars i al·lèrgens …) o la contaminació electromagnètica són essencials en la neuroarquitectura.
Gran desconeguda
A Andorra aquesta disciplina és una gran desconeguda i són molt pocs els estudis d’arquitectura que l’apliquen. Res a veure amb els EUA, on la Universitat de San Diego la inclou entre les seves assignatures. El que més s’aplica avui a Espanya és la neuroarquitectura basada en la literatura científica, que compta amb moltes investigacions sobre disseny emocional, diu Figuera. En aquest cas, no ha de suposar un sobrecost econòmic per al client, és una qüestió de disseny. El problema és que, de vegades, «es troben suposades aplicacions de la neuroarquitectura en què són presents qüestions de disseny que van en contra d’algunes de les configuracions que s’han demostrat positives», afegeix Figuera. Per això, en el grup de neuroarquitectura de la Universitat Politècnica de València desenvolupen uns protocols perquè l’usuari tingui garantia de qualitat.